Portal de Serranos original

Anem a conèixer algunes curiositats del mateix, mes enllà del que coneixem habitualment; era sens dubte la principal entrada de la ciutat, monument simbòlic i un dels 13 portals dividits en xics i grans. Va substituir al anterior portal de origen islàmic, el bab al-qantara (‘portal del pont’) per ordre de Pere el Cerimoniós al XIV, amb la idea de reforçar les defenses danyades després de la guerra contra Castella en que els castellans de Pedro el Cruel arribaren a assetjar la ciutat, que no es rendí, i per això conserva la ‘L’ de lleialtat al escut. Este nou portal es converteix en principal desplaçant el eix nord que anteriorment passava pel carrer Alboraia, i que es un dels possibles traçats del la antiga via Augusta (en línia amb les restes de la Almoina i carrer Salvador). El canvi de eix ve motivat potser per les riuades en trobar un pas del riu mes estable i segur. Eixa entrada era la que mirava cap a Barcelona i Saragossa, les altres tiges de la mata de jonc que era la Corona de Aragó i per tant havia de tindre un simbolisme polític, i inspirar idea de força, riquesa i majestat. Li encomanen les obres al millor arquitecte del època, el mestre Pere Balaguer, que comença les obres al 1392. El resultat va ser tan esplèndid, que els jurats volgueren anomenar les torres com a ‘Portal de Balaguer’

Però el portal de Balaguer acabà anomenant-se portal dels Serrans. Hi ha diverses teories mal explicades sobre el nom, si venia per una família de la zona, o per la comarca homònima. Son teories extranyes, nomenar així un edifici tan important. La veritat es mes senzilla, el nom ve de la parla popular, i es refereix a la gent i activitat que l’envoltava, no a la comarca que amb respecte, era secundaria respecte al camí reial. Així, es refereix a la ‘gent dels serrans’ que pul·lulava sempre al voltant. I qui era aquesta gent?

La activitat econòmica de la ciutat no parava de pujar i havien diversos gremis i hui diríem grups empresarials, tèxtil, cuiro, metall, construcció, transports i.. fusters; la fusta era un dels grans negocis de la ciutat que era inclús exportadora. Curiós en una ciutat sense boscos, però si amb un riu ben connectat amb alguns dels millors boscos de la península, els que venien de les serres de Albarrassí i l’àrea entre Conca i Terol, Arcos, Terriente i Moya. Allí tallaven enormes pins negrals i els abocaven al riu, passant per Ademús – el control del riu es el motiu pel qual la comarca de Ademús es incorporada a València; Ademús, el Túria i València van lligats – i entrava en territori proper a la ciutat pel que anomenem comarca dels serrans. Hi ha una controvèrsia, hui a la comarca reivindiquen el nom de ‘la Serrania’ i no ‘els Serrans’ amb raó perquè repeteixc, els serrans es refereix a la gent, no a la comarca. Pobles com Xelva o Xulella (noms documentats) eren especialistes en el difícil i perillós transport dels troncs, que podien travar-se, girar o aixafar a qui el transportava surant pel riu en un instant. Els ganxers eren gent molt respectada per la dificultat, i a eixa gent sels anomenava genèricament ‘els serrans’, els que venien de la comarca de la Serrania però en general aquells que des de riu amunt es dedicaven a eixa perillosa tasca.

Els troncs arribaven no gradualment sinó per tandes de milers durant juny i juliol, i la seua arribada causava gran expectació. Les autoritats gremials inspeccionaven la arribada desde una espècie de balcó construït a la petxina vora el riu, i els troncs eren extrets del riu i amuntegats al pla del reial i prop del portal nou on hui es el convent de sant Josep, per rampes escalonades que ajudaven a descansar les rodes que transportaven una carrega pesada.  Allí eren seleccionats, comprats e introduïts a la ciutat pels fusters però també molts altres oficis que necessitaven eixa matèria prima imprescindible. Entre el pla del reial i el portal nou, estava el portal de Balaguer, epicentre de tot eixe moviment econòmic i humà que ben promte comença a anomenar-se com la multitud que transitava per la zona, portal dels serrans.

De eixe mon de fusters ens queden moltes coses, la casa de les roques amb la seua magnifica coberta de bigues, i les roques dels artesans fusters. Queda una industria del moble al voltant de la ciutat hereva directa de aquella època. I queda la cultura festiva del seu patró sant Josep. Així que en realitat, el nom del nostre portal esta ben lligat a la personalitat de la ciutat.

Anem ara al seu estil; la base es poligonal, però en realitat es basa en un octògon partit, siguent el octògon una de les formes favorites de la arquitectura valenciana medieval, possiblement amb cert simbolisme. Ho veiem des de la cúpula de la Roca a Jerusalem fins la base de les columnes de la llotja, passant per tots els campanars cristians de nova planta (els quadrats aprofitaven minarets anteriors). Pere Balaguer visità altres edificis per inspirar-se, i seguí el model del portal de Poblet (un monestir molt vinculat al regne i a la ciutat; ben a prop tenim Quart de Poblet per recordar-ho). El portal del monestir va ser construït al mateix segle per un mestre del ordre del Hospital, per això els simbolismes. Poblet era un centre espiritual-intel·lectual de la corona, i potser València era, des de Eiximenis, un model i prova dels ideòlegs del estat. El portal de Poblet-serrans vindria a recordar-ho.

Es va utilitzar la millor pedra disponible, incloguent pedra blava de Morvedre i algunes peces del famós marbre rosa del Buixcarró als costats de les portes, potser reaprofitats. Es interessant la introducció del marbre i de cert joc cromàtic a la porta, ací no era freqüent abans del renaixement, i diríem que era per un cert italianisme. Al meu parer València es la ciutat més italiana de la península, la mes propera en estil i ambient a algunes ciutats de la bota. I al s.XIV començava eixe vincle, amb la expansió mediterrània i el domini de Sicília. De allí venien notables famílies com els Lluria o els Proixita assentats a la nostra ciutat i l’intercanvi de bens, idees i persones era constant, també idees estètiques. Altre element italià son els famosos merlets coronats que reproduïm a la imatge. Bé que ara no existeixen però si que estaven projectats, com es veu al gravat. Desconec si la idea dels merlets ve de Balaguer o va ser una idea posterior; però el fet de reproduir un mateix model a llotja i torres, demostra que eixe merlet coronat havia de ser de alguna forma el representatiu del regne, i això sí que es un italianisme. Recordem que a Itàlia les diferents faccions es diferencien amb merlets propis, particularment els enfrontats güelfs i gibelins. A la Europa medieval hi havia dos grans poders, el Papat ajudat per la monarquia dels angevins francesos, que a Itàlia anomenen Guelfs. I per altre costat, el Sacre Imperi Romà – Germànic dels Hohenstaufen, anomenats a Itàlia Gibelins. Tota Europa estava dins la orbita de uns, o altres, inclosos nosaltres. Recordem que el fill de Jaume I, Pere el Gran, es va casar amb Constança de Sicilia, de la família Hohenstaufen, i va expulsar els francesos del illa que varem ocupar. El colp va ser finançat pels emperadors de Constantinoble que temien els francesos i les seues croades, i per això Constantinoble entra al nostre imaginari literari. Però de moment, si no erem gibelins per llunyania geogràfica, sí que teníem simpaties. Allà els gibelins coronaven els castells amb un merlet partit, i ací salvant els anys de diferencia, ens varem inspirar per afegir una corona com veiem hui a la llotja; els motius de triar una corona donen per a altre anàlisi..

Anant a altres elements, també falta la reixa que protegia les monumentals portes de fusta, i que baixava des del forat superior on havia una estructura o grua que sostenia el seu pes; recuperar eixes estructures li donarien mes autenticitat al conjunt. La part posterior destaca pels esvelts arcs a gola oberta, per a que mai sigueren les torres una amenaça per la ciutadania; detall important perquè com digué el Rei Alfons el Benigne, ‘el nostre poble es franc i no subjugat com el de Castella..’. Parlant de reis, les torres tenien un inèdit us com a arc triomfal i lloc de recepció de monarques i autoritats, per això se li afegeix una escala mes palatina que militar. Coronava tot el penell, un pal gros per a la senyera. També te baix una campana que es diu, estava a un convent a les afores quan va avisar del atac dels castellans al XIV, encara que es mes llegenda.. era la campana contra els incendis o alerta. Tampoc podem oblidar la historia de la lluna de Valencia; pareix ser que hi havia als costats del inici del pont, un banc corregut en forma de mitja lluna, forma que conserva la plaça adjacent al pont, on dormia qui es quedava fora..

Va ser presó de nobles fet que va evitar el seu enderrocament al XIX; i va servir com a refugi on guardar les pintures del Prado a la Guerra Civil, però no algunes de les mes valuoses amagades a llocs tan llunyans com la casa Torrevellisca, ben lluny de la ciutat, fet que molts desconeixen; Josep Renau així ho declarà en alguna entrevista.

I be, fins ací esta aportació –ampliable- sobre dades curioses i poc conegudes que esperem us haja agradat.

Mateu Ferri i Andrés – tel. 626776060

0 Comentarios

Contesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

*

© 2018-2019 Asociación Guías Oficiales Comunidad Valenciana